jueves, 22 de octubre de 2009

DIBUIX TÉCNIC



La matèria de dibuix tècnic desenvolupa les estratègies necessàries per a la comprensió i posterior solució gràfica dels problemes, amb un component de recerca i planificació dels processos. Els continguts de la matèria proporcionen a l'alumnat els coneixements propis del batxillerat i el prepara per afrontar estudis futurs més complexos. Pel seu caràcter instrumental, esdevé una eina imprescindible per a la formació acadèmica i també per a futures activitats professionals.

El dibuix tècnic és una eina amb un llenguatge propi, que s'utilitza en disciplines que s'ocupen principalment del disseny de la forma i la funció dels objectes i els espais, i esdevé en molts casos un instrument d'investigació i de creació de les solucions que demanen els projectes de disseny gràfic i industrial, d'arquitectura, d'enginyeria, d'urbanisme entre altres.

El dibuix tècnic esdevé un instrument que concreta les formes i els espais en què viurem, i per aquesta raó el coneixement de les seves estructures, de les seves propietats i els seus processos de resolució i construcció és fonamental per entendre l'entorn ple d'elements i espais artificials. Aquest fet implica la interpretació i posterior racionalització de les formes que s'interrelacionen i estructuren en una realitat sempre complexa.

El camp d'actuació del dibuix tècnic és molt ampli. A més dels àmbits clàssics on s'acostuma a ubicar aquesta matèria, el dibuix tècnic té un paper important també en el món de les arts en general. Fugint de la dualitat de conceptes com el d'art i tècnica, el dibuix tècnic s'integra en l'art actual principalment com a suport al procés creatiu.

Els continguts de la matèria desenvolupen la visió espacial, mitjançant l'estudi de la geometria i les relacions que es produeixen sobre el pla i a l'espai. El seu ensenyament ha de contemplar el desenvolupament d'aquesta visió espacial i de les capacitats d'abstracció com a aspecte fonamental per a un assoliment posterior dels conceptes.

També desenvolupa la sistematització dels procediments per trobar solucions tècniques a les propostes d'activitats. La combinació entre teoria i pràctica, d'activitats inductives i deductives, el desenvolupament de projectes on la imaginació i el plantejament de problemes tenen un paper fonamental, esdevenen un conjunt d'elements pedagògicament motivadors que ajuden a la integració dels conceptes, dels procediments i de les metodologies en els processos d'aprenentatge i creació.

El dibuix tècnic requereix d'una objectivació de les concepcions formals i funcionals dels espais i dels objectes mitjançant un llenguatge de representació normalitzat i universal, però incorporant en aquests processos l'actitud reflexiva i una visió crítica que contribueixi a formar la base d'un futur professional responsable amb la societat i amb el disseny ambiental.

MATEMÀTIQUES



La paraula matemàtiques prové del grec μάθημα (máthema) que significa ciència, coneixement o aprenentatge; μαθηματικός (mathematikós) que significa apassionat del coneixement. Avui, el terme es refereix a una part concreta del coneixement --l’estudi rigorós i deductiu de la quantitat, l’estructura, l’espai i el canvi.
Mentre quasi totes les cultures utilitzen les matemàtiques a un nivell bàsic (comptar i mesura), al llarg dels temps, han sigut relativament poques les que han realitzat nous avenços en la ciència. Abans de l’edat moderna i de la globalització del coneixement, els nous coneixements matemàtiques es van produir en zones locals. Els textos matemàtics més antics són de l’antic durant l’època de l’imperi al voltant del
2000-1800 aC (papir de Berlín), Mesopotàmia al voltant del 1900-1700 aC (Plimpton 322), i l’antiga als anys 800-600 aC (Sulba Sutras). Tots aquests documents tracten sobre el teorema de Pitàgores, que sembla ser el desenvolupament matemàtic més antic i estès després de l’aritmètica i geometria elementals. L'Antiga Grècia i les cultures hel·lèniques d'Egipte, Mesopotàmia i la ciutat de Siracusa van ampliar enormement el coneixement matemàtic. Matemàtics jainistes van contribuir des del segle IV aC al segle II dC, mentre que la Dinastia Han de la Xina van contribuir amb el Manual de la illa del mar i els Nou capítols de l’art de les matemàtiques del segle II aC al segle II dC. Els matemàtics hindús a partir del segle V i els matemàtics islàmics a partir del segle IX van realitzar noves aportacions a les matemàtiques.
Un fet remarcable de la història de les matemàtiques és l’estancament que van patir durant segles. No va ser fins el
Renaixement a Itàlia (segle XVI) juntament amb nous descobriments científics que es van fer noves aportacions a ritme exponencial que duren fins els dia d’avui. Matemàtics d’arreu del món han contribuït a la matemàtica moderna.

martes, 20 de octubre de 2009

INFORMÀTICA



La Informàtica és la ciència o tècnica relativa a la tecnologia que estudia el tractament automàtic de la informació utilitzant dispositius electrònics i sistemes computacionals. En el que avui dia coneixem com a informàtica hi influeixen moltes de les tècniques i de les màquines que l'home ha desenvolupat durant la història per recolzar i potènciar les seves capacitats de memòria, de pensament i de comunicació. D'entre aquestes màquines cal destacar l'ordinador.

En la informàtica hi convergeixen els fonaments de les
ciències de la computació, la programació i les metodologies pel desenvolupament de programari, així com els tòpics selectes d'electrònica. S'entén per informàtica la unió sinèrgica del còmput i de les comunicacions.
La informàtica s'utilitza en múltiples tasques, per exemple en l'elaboració de documents, en el control de processos i robots industrials, en telecomunicacions i vigilància, en el desenvolupament de jocs, etc.