La paraula matemàtiques prové del grec μάθημα (máthema) que significa ciència, coneixement o aprenentatge; μαθηματικός (mathematikós) que significa apassionat del coneixement. Avui, el terme es refereix a una part concreta del coneixement --l’estudi rigorós i deductiu de la quantitat, l’estructura, l’espai i el canvi.
Mentre quasi totes les cultures utilitzen les matemàtiques a un nivell bàsic (comptar i mesura), al llarg dels temps, han sigut relativament poques les que han realitzat nous avenços en la ciència. Abans de l’edat moderna i de la globalització del coneixement, els nous coneixements matemàtiques es van produir en zones locals. Els textos matemàtics més antics són de l’antic durant l’època de l’imperi al voltant del 2000-1800 aC (papir de Berlín), Mesopotàmia al voltant del 1900-1700 aC (Plimpton 322), i l’antiga als anys 800-600 aC (Sulba Sutras). Tots aquests documents tracten sobre el teorema de Pitàgores, que sembla ser el desenvolupament matemàtic més antic i estès després de l’aritmètica i geometria elementals. L'Antiga Grècia i les cultures hel·lèniques d'Egipte, Mesopotàmia i la ciutat de Siracusa van ampliar enormement el coneixement matemàtic. Matemàtics jainistes van contribuir des del segle IV aC al segle II dC, mentre que la Dinastia Han de la Xina van contribuir amb el Manual de la illa del mar i els Nou capítols de l’art de les matemàtiques del segle II aC al segle II dC. Els matemàtics hindús a partir del segle V i els matemàtics islàmics a partir del segle IX van realitzar noves aportacions a les matemàtiques.
Un fet remarcable de la història de les matemàtiques és l’estancament que van patir durant segles. No va ser fins el Renaixement a Itàlia (segle XVI) juntament amb nous descobriments científics que es van fer noves aportacions a ritme exponencial que duren fins els dia d’avui. Matemàtics d’arreu del món han contribuït a la matemàtica moderna.
Mentre quasi totes les cultures utilitzen les matemàtiques a un nivell bàsic (comptar i mesura), al llarg dels temps, han sigut relativament poques les que han realitzat nous avenços en la ciència. Abans de l’edat moderna i de la globalització del coneixement, els nous coneixements matemàtiques es van produir en zones locals. Els textos matemàtics més antics són de l’antic durant l’època de l’imperi al voltant del 2000-1800 aC (papir de Berlín), Mesopotàmia al voltant del 1900-1700 aC (Plimpton 322), i l’antiga als anys 800-600 aC (Sulba Sutras). Tots aquests documents tracten sobre el teorema de Pitàgores, que sembla ser el desenvolupament matemàtic més antic i estès després de l’aritmètica i geometria elementals. L'Antiga Grècia i les cultures hel·lèniques d'Egipte, Mesopotàmia i la ciutat de Siracusa van ampliar enormement el coneixement matemàtic. Matemàtics jainistes van contribuir des del segle IV aC al segle II dC, mentre que la Dinastia Han de la Xina van contribuir amb el Manual de la illa del mar i els Nou capítols de l’art de les matemàtiques del segle II aC al segle II dC. Els matemàtics hindús a partir del segle V i els matemàtics islàmics a partir del segle IX van realitzar noves aportacions a les matemàtiques.
Un fet remarcable de la història de les matemàtiques és l’estancament que van patir durant segles. No va ser fins el Renaixement a Itàlia (segle XVI) juntament amb nous descobriments científics que es van fer noves aportacions a ritme exponencial que duren fins els dia d’avui. Matemàtics d’arreu del món han contribuït a la matemàtica moderna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario